No per recurrent resulta menys alarmant. Ni és un fenomen nou ni, malauradament, anecdòtic. Però aquest darrer cap de setmana de maig ens hem trobat amb diferents agressions contra persones LGTBI, alguna especialment preocupant per la gravetat i violència exercida contra una de les víctimes. És la darrera mostra de les violències que les persones LGTBI hem d'afrontar cada dia, malgrat que hi hagi qui pensi que no tenim res a reivindicar i que ja ho tenim tot fet, només pel fet d'existir. Perquè els atacs que rebem són simplement pel fet d'existir, de viure o sentir de manera diferent, i perquè amb la nostra existència qüestionem la normativitat i les opressions i limitacions imposades contra el lliure desenvolupament de les persones.

I davant d'aquesta violència, la reacció natural és la por. Coses que molts, especialment els que som més privilegiats – homes, blancs, cis i vivint a grans ciutats –, tenim assumides, com caminar de la mà o viure públicament la nostra identitat i orientació sexual, suposen un perill quan anem pel carrer o agafem el transport públic. Una violència evident, però que és tan sols la punta de l'iceberg de totes les violències i discriminacions que patim les persones LGTBI, que s'agreugen si som dones, persones trans o no binàries, precàries, racialitzades, migrants, sense xarxa familiar o sense papers.

Però no podem deixar que venci la por i que això determini les nostres vides. És el que hem hagut de patir des de sempre, especialment les generacions que ens han precedit i que, tot i així, s'hi van revoltar, plantant cara i posant el cos, i sovint la vida, perquè avui puguem viure amb més llibertats que elles. Cal que, com a societat, prenguem consciència d'una vegada que aquestes violències no són minoritàries ni afecten només les persones LGTBI: són una expressió més d'un sistema d'opressions patriarcal, que encara avui actua impunement. Hem de dir prou.

Hem d'acabar amb l'absoluta impunitat amb què actuen els que exerceixen aquesta violència. Els insults, les agressions, les discriminacions quotidianes, estan plenament naturalitzades. L'auge dels discursos d'extrema dreta i transexcloents suposen un aval a aquests comportaments, i ens posen en risc a totes les persones LGTBI. Però també ho avalen aquells que blanquegen, justifiquen o relativitzen aquests fets, aquells que neguen la materialitat d'aquesta violència estructural, ho redueixen a anècdotes o purpurina, o qüestionen l'existència i el reconeixement dels drets LGTBI. Davant la violència LGTBIfòbica, per acció o omissió, no s'hi valen excuses, mirar cap a una altra banda o posar-s'hi de perfil.

En aquest sentit, la creació de la nova conselleria de Feminismes i Igualtat suposa una gran oportunitat. Amb el lideratge republicà, i seguint la bona feina feta fins ara, la Generalitat ha de donar un nou impuls a les polítiques LGTBI des de l'acció de govern, de manera valenta i transversal, de la mà del món local i el teixit associatiu del país. Avui disposem de noves eines, com les que ofereix el desplegament de la nova llei 19/2020, amb l'Organisme per la Igualtat de Tracte i la No-discriminació o la imminent aprovació del decret del procediment sancionador. Cal potenciar la xarxa de serveis d'atenció integral, que avui arriba a més de 100 punts a tot el territori, i enfortir la col·laboració amb les entitats que treballen a peu de carrer en la defensa dels drets LGTBI. Però també treballar perquè des de les escoles es continuï reforçant la coeducació i la diversitat a les aules. I que hi hagi accions contundents des de la Fiscalia i la justícia en primer lloc, també per part dels Mossos, per garantir drets i perseguir els delictes, així com des d'altres àmbits com els mitjans de comunicació, el teixit associatiu, o l'entorn laboral, per tal combatre la LGTBIfòbia arreu. Només així avançarem en la plena igualtat i la fi de la impunitat.

Coque García
President de la Coordinadora de Polítiques per a Persones LGTBI