OPINIÓ | La veu de qui no té veu: el moment de les persones trans a les institucions

Ara és el moment de plantar cara, i per fer-ho cal que les persones trans tinguin veu

Coque García
Coque García

A les darreres eleccions municipals celebrades al Brasil s'ha produït una petita revolució. En unes eleccions diferents, marcades per la Covid-19, les persones trans s'hi han pogut presentar per primera vegada pel seu nom social, i no pel que van ser registrades en néixer. I els resultats no han pogut ser més contundents, amb la victòria de nombroses candidates trans al llarg de tot el país.

Brasil té el trist honor de ser el país més trànsfob del món, amb més de 115 assassinats de persones trans i de gènere divers només enguany. Un país marcat també pel masclisme i l'homofòbia, governat per un personatge tan perillós pels drets de les persones LGTBI+ com Bolsonaro. I on la política, en general, és blanca i masculina en contraposició a la realitat del país.

Per això és encara més remarcable que en aquestes eleccions s'hagi triplicat el nombre de candidates trans, també afrodescendents, convertint-se en molts casos en les més votades. És el cas, per exemple, de la ciutat de São Paulo, la ciutat més gran del país, on dues dels deu candidats més votats són persones trans. Però el fenomen s'ha repetit arreu del país, reflectint la representativitat i diversitat del país.

I no és pas una anècdota o un cas aïllat. A les eleccions del passat 3 de novembre als EUA, també van resultar escollides fins a vuit representants trans i no binàries a Cambra de Representant i Senat estatals, algunes d'elles revalidant el càrrec. I com al Brasil, en un context polític dominat pel discurs d'odi que ha tingut a Trump com un dels seus principals representants.

I al nostre país, què? A les darreres municipals del 2019 hi va haver fins a deu candidatures amb presència de persones trans. I per tal de donar-lis visibilitat es va celebrar un acte a Sabadell organitzat per l'entitat Ca l'Enredus que, amb el nom de “Pioneres del municipalisme trans”, volia reconèixer el pas fet i que, alhora, esdevenia també un toc d'atenció. Perquè, si elles eren les pioneres, on havien estat fins ara? Perquè les persones trans sempre hi han estat, i sovint a primera línia amb un paper molt actiu en l'activisme i la lluita pels drets socials, del col·lectiu LGTBI+ i el feminisme.

En aquests moments, a més, estem veient com s'està generant un clima molt reaccionari, que pretén qüestionar no només els drets sinó la pròpia existència de les persones trans. Les persones trans són una realitat, per molt que alguns (i algunes) pretenguin esborrar-les. Des de 2007 ja es permet el canvi de sexe registral, sota certes condicions, i moltes d'elles han aconseguit que es reconegui les dones trans com a dones, i els homes trans com a homes. Però ara cal avançar per aconseguir el ple de reconeixement, acabant amb la patologització i el requeriment d'haver superat dos anys en hormonació per tal de ser reconegudes pel seu gènere, entre altres mesures, per tal d'evitar així moltes situacions discriminatòries i violentes per a moltes persones que han iniciat el seu trànsit.

Tot i així, tant la ultradreta com determinats sectors minoritaris que volen arrogar-se la veu i la representació del feminisme, s'han posicionat agressivament en contra dels drets trans. No només qüestionen que es pugui anar més enllà de la situació actual, sinó que neguen fins i tot el que s'ha aconseguit fins ara, negant que les dones trans són dones i els homes trans són homes. La situació és especialment preocupant quan des de determinats partits, suposadament progressistes, s'estan emparant, promocionant i validant aquests tipus de discursos d'odi contra les persones trans.

Ara és el moment de plantar cara, i per fer-ho cal que les persones trans tinguin veu. Ja s'ha parlat massa sobre elles, se les ha tutelat, s'ha decidit sense elles. Se les ha invisibilitzat i s'han menystingut les seves aportacions a la societat, al feminisme i a totes les lluites que ens ha permès avançar col·lectivament. Necessitem reparar aquest greuge històric, impulsant legislació que garanteixi el ple reconeixement i acabi amb totes les discriminacions estructurals que pateixen. Però també garantint activament que tinguin veu i representativitat a la nostra societat, a les empreses, als partits, i també a les institucions. Cal que la diversitat arribi arreu, sobretot allà on fins ara s'ha exclòs a qui s'ha volgut silenciar i deixar sense veu.

 

Coque García

Coordinador LGTBI

lgtbi@esquerra.cat