Com cada 17 de maig commemorem el Dia Internacional contra l'Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia. Un dia que recorda que, només fa 32 anys, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va acabar retirant l'homosexualitat del llistat de malalties mentals. Avui, aquesta data la tenim marcada al calendari per fer present que les persones LGTBI continuem patint i plantant cara a l'LGTBI-fòbia, l'odi i les discriminacions. Els 365 dies de l'any.

Durant el darrer any hem continuat comprovant, tristament, com de necessari és alçar la veu i actuar contra les violències LGTBI-fòbiques. No podem oblidar el brutal assassinat de Samuel, l'estiu passat, que ens va colpir i va fer emergir de nou la tota la por i la sensació de vulnerabilitat amb què totes les persones LGTBI hem hagut de créixer i conviure. Perquè hem hagut de conviure amb moltes altres agressions, atacs i pallisses als nostres carrers. L'LGTBI-fòbia continua ben present.

S'han aconseguit avenços, això és innegable. S'han aprovat lleis que ens reconeixen alguns drets, com l'11/2014 a Catalunya, la 8/2016 a les Illes Balears o la més recent 23/2018 del País Valencià. També acompanyant des dels governs, amb l'aposta republicana per crear la conselleria d'Igualtat i Feminismes, el reforç de la xarxa de serveis d'atenció integral, la creació d'unitats especialitzades del cos de Mossos d'Esquadra contra els delictes d'odi, o l'impuls definitiu de la llei 19/2020 amb la posada en marxa de l'Oficina per la Igualtat de Tracte i No-Discriminació. Però no ens hem de quedar aquí, ni ens hi volem conformar.

Necessitem continuar avançant per transformar la societat, per aconseguir poder viure sense por i lliures de violències i qualsevol forma de discriminacions. Tenim molts reptes pel davant, encara. Perquè tot i les lleis aprovades, necessitem nous instruments per garantir tots els drets, per totes les persones. A Catalunya, ara s'obre l'oportunitat d'aconseguir una nova llei trans, necessària i esperada, per tal d'intentar donar resposta a les necessitats d'aquest col·lectiu. Però malauradament comprovem que, en el cas de la frustrada llei trans estatal, es van acumulant les excuses i els incompliments, supeditant els drets de les persones trans* als interessos partidistes o a debats ficticis. Perquè sí, perquè la manca de resposta i d'atenció per part de les administracions és sovint també una mostra de violència institucional, que cal assenyalar i corregir.

Ara, a més, hem de veure i viure com l'auge de l'extrema dreta, blanquejada durant molt de temps per alguns i acompanyada sovint per discursos profundament reaccionaris de sectors pretesament progressistes i autoanomenats feministes, posa en qüestió els nostres drets, fins i tot aquells que pensàvem consolidats. Perquè el que qüestionen són les nostres existències. El risc és real, coneixem les seves intencions i els seus objectius perquè les persones LGTBI, especialment dones o persones migrants, els coneixem prou, hem patit el seu odi i la seva violència tota la vida. Ja hi han passat, però ni callarem ni venceran.

En un dia com avui, fem una crida per alçar la veu contra la violència LGTBI-fòbica, l'odi i les discriminacions. Perquè això no afecta només les persones LGTBI, ens afecta com a societat. Fem que les futures generacions no esdevinguin víctimes, que no hagin de conviure amb la por per la seva orientació sexual, la seva identitat o la seva expressió de gènere. Per ser qui són.

Avui, com la resta de l'any, plantem cara a l'odi i l'LGTBI-fòbia.